elegia a màrius torres
La Platja
No li cal vent a la mar perquè l’ona
trobi amotllat el seu camí.
Tota la meva llibertat em porta
a la teva platja, Destí.
Pacient, calma, m’esperes en la fonda
impaciència del meu glatir,
màgica
platja, on, vivent, ressona
la música blanca de les ones d’ahir.
Mozart
Enduts d’un ritme fàcil i profund
també els nostres compassos voldrien, un a un,
volar i somriure
També la nostra llei és una gràcies ardent,
ala d’un ordre en moviment,
ràpida, lliure…
Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
però és música, viure!
Vora la Mar
Vora la mar, sobre l’arena clara,
l’aigua mor als meus peus.
Màgica riu, i tremola; i encara
plena d’estranyes veus
desvetlla al fons de la meva peresa
una llarga remor
d’onades mortes. Cançons de tristesa,
paraules de dolor,
crits de passió, recances antigues
-solada del meu cor!-
Onada del record, quan et deslligues,
Safir i porpra i or,
com la veu de l’aigua, única i vària,
venint de molt endins,
el meu passat ressona en la fondària
dels meus cargols marins.
Presència
Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara...
Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!
Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.
Si ara estengués els braços en el fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.
Cançó
Morir cada nit em plauria
i renéixer cada matí.
Perquè he perdut allò que un dia
semblava el nus del meu destí
i veig, que si el meu fat canvia,
jo, en canvi, sóc igual que ahir.
I no puc ésser deslliurat
d'una alegria ja finida,
sense sentir que, d'amagat,
algú, que no conec, em crida.
Com si altre temps hagués estat
passavolant d'una altra vida.
Jo que voldria, dolçament,
ésser feliç de poca cosa
i no tenir l'enyorament
de tants records que ara em fan nosa.
Viure només en el moment
en què esclatés alguna rosa.
Si cap passat no l'humilia,
com el present fora mesquí?
El món, tan jove, semblaria
creat sols per a mi. Així,
morir cada nit em plauria
i renéixer cada matí.
Elegia
La cançó trista ha de ser la més breu.
Si és que no pots callar, somriu, cor meu.
Com tot el cel després de ploure, encara,
reneix en una gota d’aigua clara
i el crit del mar ressona eternament
en els cargols marins, miralls de vent,
el gran dolor que en el meu cor habita
capigui en tu, elegia tan petita.